Aquest mes entrevistam a l'arquèoleg Octavio Torres Gomariz, que acaba de publicar el llibre
Cercles, l'hàbitat protohistòric de l'illa de Menorca juntament amb Amalia Pérez-Juez. El llibre està disponible
en línia al repositori de la Universitat d'Alacant
com a part de la Col·lecció Petracos de l'Institut d'Arqueologia i Patrimoni Històric de la mateixa universitat.
Com va començar la teva relació amb Menorca?
De la mà de Joan Carles de Nicolás i Mascaró. Va ser ell qui va contactar amb el meu director de tesi a la Universitat d'Alacant per iniciar un projecte d'investigació a Menorca en el qual vaig estar treballant. Fa ja deu anys que en Joan ens va ensenyar jaciments emblemàtics de l'illa com Sant Vicenç d’Alcaidús o Biniparratx Petit, als quals va dedicar molta faena i esforç, i que després van ser una part fonamental de la meva tesi doctoral. Li estic molt agraït perquè des que ens vam conèixer sempre ha estat molt amable i generós amb mi, ensenyant-me amb afecte el passat de l'illa i compartint converses sobre els cercles menorquins que m'acompanyen i inspiren fins hui mateix com a arqueòleg.
Què et va motivar a estudiar la prehistòria de Menorca i en particular els "cercles" com a estructura d'hàbitat?
Hi ha moltes maneres d'estudiar les societats del passat a través de la seva materialitat arqueològica, però per a mi la més interessant són les cases. Sempre m'ha atret eixa idea que les nostres llars diuen molt de nosaltres, les decoracions de les nostres habitacions adolescents, la disposició dels nostres menjadors i cuines, els lavabos amb dutxa o banyera, o la pròpia façana dels pisos on vivim… Cada part de la casa conforma una història de decisions polítiques, artístiques, socials o culturals, i això es pot aplicar també a l'estudi del passat.
Entenc les cases com a llocs comuns que connecten passat i present. Les seves arquitectures i els objectes que trobem en el seu interior durant les excavacions ens conten pràcticament tot sobre la gent que les va habitar: com es relacionaven, en què treballaven, què menjaven, quines eren les seves pors i preocupacions, com afrontaven el dia a dia. Encara que en les grans explicacions històriques a vegades ocupen poc lloc, considero que
les cases són l'escenari principal del que anomenem rutina o quotidianitat, i aquest és el motor principal de la història. Amb tot això en ment, quan va sorgir l'oportunitat de començar el projecte a Menorca que abans comentava, vaig voler que el meu objecte d'estudi foren aquests cercles, perquè en ells està la base per a comprendre la societat protohistòrica de l'illa.
Quin va ser el principal objectiu de la teva investigació en desenvolupar aquest llibre?
La idea, compartida amb la meva col·lega Amalia Pérez-Juez, va ser la de crear un lloc de reflexió i diàleg col·lectiu, una taula rodona, sobre el fenomen únic dels cercles d'hàbitat a Menorca. En arqueologia, encara que es publiquen molts artícles i llibres, molt poques vegades ens asseiem a debatre sobre un tema determinat, a contrastar les nostres idees. Això hauria de ser més comú, perquè així podríem veure quines són les fortaleses de la nostra investigació i també les seves debilitats. Teníem la voluntat de reunir a totes les persones que havien treballat sobre això, aquelles que havien excavat algun d'aquests cercles, estudiat els seus materials o analitzat algun aspecte d'ells per a una interpretació social o històrica.
Gràcies al suport del Consell Insular de Menorca vam celebrar aquesta reunió de la qual neix el llibre, una obra coral que reuneix diverses investigacions i que està pensat per a tots els públics.
En el llibre esmentes els "cercles" com un tret distintiu de l'hàbitat prehistòric menorquí. Podries explicar què són exactament i quina és la seva importància arqueològica?
Els cercles són ni més ni menys que les cases dels grups humans que van habitar l'illa de Menorca fa uns 2500 anys, en el que coneixem com Talaiòtic Final, l'etapa protohistòrica de l'arxipèlag balear. Són unes cases que deuen el seu nom a la seva forma aparent, encara que sabem que moltes d'elles tenen façanes rectes, traçant per tant formes més en ferradura i irregulars. Són verdaderament monumentals, tant per la seva arquitectura composta per l'exterior de grans ortostats de pedra; com per les seves dimensions totals, que oscil·len entre 80 i 120 m².
Un dels seus trets més característics és la compartimentació de l'interior seguint de manera general un model que es repeteix en tots ells: un pati central i habitacions al voltant de forma radial. La seva importància arqueològica radica en el fet que són el lloc principal en el qual transcorria el dia a dia d'aquestes poblacions, el lloc on menjaven i dormien, on feien els seus primers passos, i fins i tot on van aprendre a tirar amb fona per primera vegada.
I què distingeix als "cercles" d'altres formes d'hàbitat prehistòric al Mediterrani?
Principalment el que els dona nom, la seva forma circular. En aquests moments al Mediterrani les cases tenen formes quadrangulars o tendents al rectangle, com és el cas de la veïna illa de Mallorca, la costa ibèrica peninsular o les poblacions gal·les del Golf de Lleó, per exemple. Això ha sigut interpretat com una evidència de resistència davant una tendència global mediterrània, com diria el meu company Alex Smith, mostrant així la forta identitat de la societat talaiòtica menorquina.
No obstant això, crec que la incorporació de noves tècniques de construcció com els murs de pilars o la disposició espacial de les habitacions entorn d'un pati central podrien reflectir un contacte amb l'exterior més fluid i bidireccional. Aquestes decisions d'adaptació i adopció de formes procedents de l'òrbita púnica, un contacte que sabem és més estret en aquests moments, parla de com les comunitats menorquines van poder expressar a les seves cases noves relacions de vida jerarquitzades on les desigualtats ja eren evidents. D'una forma o una altra, aquests debats manifesten en conjunt com
els cercles són llocs d'estudi excepcionals per a comprendre les relacions socials d'aquests grups, tant entre si mateixos com amb l'exterior.
Com integren aquestes construccions la relació entre l'ésser humà i el seu entorn en aquella època?
La construcció d'una casa vista des de l'anàlisi històrica i arqueològica ja expressa de manera explícita el vincle entre els seus habitants i l'entorn. Des de l'elecció dels materials fins a l'orientació de les portes, tot té una interpretació i significat que ens ajuda a comprendre millor a aquestes poblacions. Per exemple, gràcies als estudis duts a terme per Boston University des de fa anys a Torre d’en Galmés, hem pogut saber que les cases no sols es construeixen amb la pedra de l'entorn pròxim, sinó que l'argila seria també fonamental per als murs, sobretot per al seu farciment, alçat i arrebossat.
L'existència de cisternes, cubetes i altres depòsits en el mateix jaciment o en uns altres com Trepucó o Biniparratx Petit també estan reflectint la importància d'un altre recurs fonamental de l'entorn com és l'aigua i la seva gestió comunal, per exemple.
Quines fonts i mètodes arqueològics vas utilitzar per a documentar i analitzar els "cercles"?
M'agrada definir la meva metodologia d'estudi com una
“arqueologia de la vida quotidiana”, que parteix de l'anàlisi detallada de l'arquitectura i les restes materials de les cases per a entendre les dinàmiques socials i econòmiques que reflecteixen. El registre arqueològic, compost per fragments de ceràmica o altres materials, o restes orgàniques, unit a estudis interdisciplinaris (micromorfologia, fauna, carpologia, etc.), són la base material per a la interpretació i reconstrucció de les activitats quotidianes de les persones que habitaven aquestes cases, com les tasques de cuinat i processament d'aliments, manufactures tèxtils i altres tecnologies quotidianes, o les cures i manteniments comunitaris. Aquesta perspectiva connecta els habitatges arqueològics amb les persones del passat, ajudant a entendre com s'organitzaven les estructures polítiques i religioses, les relacions de gènere, edat o classe, o la interacció amb el seu entorn més enllà de les costes de l'illa.
Quin paper han jugat les noves tecnologies en l'estudi dels "cercles"?
Crec que sobretot han facilitat i millorat les nostres tècniques de documentació i registre. Les tècniques de modelització digital i els mapatges a escala micro ajuden a visualitzar i comprendre millor la interrelació de les dades que anem obtenint amb les excavacions arqueològiques i les nostres pròpies interpretacions. A més, tenen un potencial social i divulgatiu de gran importància. En el treball realitzat en el llibre per l'equip de REM Experience es pot comprovar com aquestes noves tecnologies són una eina educativa excepcional. Hem de defensar i incorporar des del col·lectiu arqueològic aquestes tècniques per a propiciar un major contacte amb la societat a la qual pretenem arribar amb la nostra investigació.
Com es relaciona el vostre estudi amb el reconeixement de Menorca Talaiòtica com a patrimoni mundial?
Quan vam organitzar la taula rodona que va donar lloc a aquest llibre encara estàvem en procés de reconeixement com a patrimoni mundial, i tant Amalia com jo vam creure que podria ser molt enriquidor fomentar la reunió del col·lectiu arqueològic menorquí per a la discussió i el debat sobre els cercles.
A l'expedient presentat a la UNESCO aquestes estructures conformen un dels eixos de l'excepcionalitat i autenticitat en els quals es consolida la Menorca Talaiòtica i la llarga tradició històrica d'investigació mereixia com a poc un espai de reunió monogràfic, que conjuminara a tots els agents socials i polítics implicats també. Una vegada publicat, crec que podem dir que hem contribuït a aquest reconeixement des del treball de coordinació i reflexió conjunta per a traçar punts de trobada científics que han cristal·litzat en aquest llibre, una eina més de coneixement a l'abast de tota la societat, publicat en obert i amb el suport de l'administració pública.
Què li diries als qui visiten Menorca sobre la importància de conèixer i protegir aquest patrimoni arqueològic?
Els diria que s'acostin al passat de l'illa com qui treu el cap amb interés a una finestra oberta al Mediterrani antic. L'arqueologia menorquina conta una història única, construïda en pedra treballada, que ens pot ajudar a entendre el nostre present a través de la seva identitat i caràcter, dels seus fenòmens d'adaptació i resistència en una mar que connecta però que també aïlla.
Els diria també que és necessari conéixer bé aquest patrimoni per a cuidar-lo i conservar-lo, com un acte de responsabilitat col·lectiva cap als qui ens van precedir i cap als qui estan per vindre. Per això necessitem no sols als qui visiten, sinó també als que habiten, perquè només conjuminant esforços des del diàleg es podrà continuar construint passat des del present.
I per acabar, tres preguntes ràpides:
Un lloc arqueològic menorquí que t'inspiri: la Casa de l’Aeroport de Biniparratx Petit.
Una troballa que hagi marcat la teva carrera: Amalia Pérez-Juez Gil a les VII Jornades d'Arqueologia de les illes Balears a Maó el 2016.
Un llibre o autor imprescindible per a entendre la prehistòria menorquina: Maria Lluïsa Serra Belabre.