A finals del segon mil·lenni aC, coincidint amb l'edat del bronze final i l'inici de l'edat del ferro, les comunitats humanes que habiten Menorca comencen a experimentar grans canvis. No sabem si aquests són conseqüència de la mateixa evolució interna de la població illenca o de l'arribada de nous contingents de població. En qualsevol cas, es reflecteixen en l'abandonament gradual dels petits assentaments de navetes d'habitació i la seva substitució per poblats de majors dimensions, amb carrers, espais oberts i zones d'usos diversos, que s'articulen entorn de construccions monumentals de caràcter públic en forma de torre: els talaiots. Aquest canvi de model d'assentament es deu a un augment cada vegada més gran de la població i a la necessitat cada cop més important de controlar el territori a fi de satisfer les necessitats d'una població en creixement.
Les dimensions i el nombre de talaiots que hi pot arribar a haver en un mateix poblat, així com l'extensió d'aquests mateixos assentaments, poden indicar una jerarquia entre ells, amb la presència de nuclis principals que abasten i controlen amplis territoris, i una sèrie de poblats més petits subordinats als poblats principals. En qualsevol cas, els poblats talaiòtics sempre es troben en llocs elevats i allunyats de la costa, amb un bon domini visual, i n'hi ha arreu, amb una concentració major a la meitat sud de l'illa, més favorable al cultiu i a l'aprofitament dels recursos hídrics.
La societat talaiòtica, com la precedent, té un model econòmic basat en l'agricultura i la ramaderia. El cultiu de cereals continua jugant un paper important, i la ramaderia se centra encara en la cria de l'ovella i la cabra, i en menor mesura del bestiar boví i porcí, amb un increment dels productes secundaris derivats dels animals domèstics, la introducció d'espècies noves, com la gallina i el conill, i la quasi nul·la pràctica de la pesca i la recol·lecció.
El món dels vius
El talaiot és la construcció més representativa d'aquest període. Es pot descriure com una gran torre troncocònica construïda amb tècnica ciclòpia amb pedres de l'entorn, poc desbastades i en sec. Al contrari que els talaiots mallorquins, els de Menorca presenten formes i tipus molt variats. Els talaiots menorquins són de majors dimensions que els de l'illa veïna, pocs tenen cambra interior accessible a peu pla, d'altres tenen corredors estrets amb rampa, i els més monumentals solen ser massissos i presenten l'espai d'ús a la part superior.
L'aparició dels talaiots, en el trànsit del segon al primer mil·lenni aC, ens indica un trencament respecte al període anterior pel que fa al tipus de construccions, però no amb la tècnica, que entronca amb la d'aquella fase. La funció del talaiot és encara avui incerta. Les teories més esteses són les que defensen que són centres comunitaris de distribució de productes alimentaris en un context social de caràcter igualitari; elements de prestigi i poder de les classes dominants en una societat fortament estratificada o en procés de jerarquització; edificis de caràcter militar i de control del territori; o, en una vessant més simbòlica, elements de cohesió social, ja que la seva construcció requereix d'un esforç comunitari i d'una organització del treball. En qualsevol cas, la varietat dels talaiots menorquins pot indicar que tingueren funcions diverses o que foren construïts en contexts i moments diferents.
A banda dels talaiots, es coneixen edificis construïts amb tècnica ciclòpia que s'adossen a ells. Els pocs recintes excavats avui (Cornia Nou és el més significatiu), deixen constància que no tenen una funció domèstica, sinó que són llocs on es processen els productes derivats de l'activitat agrícola de les comunitats que els utilitzen. Per altra banda, disposam encara de poca o nul·la informació de com i on vivien els grups que construïren els talaiots, una de les grans incògnites, ara per ara, de la prehistòria menorquina.
El món dels morts
El món dels morts de l'època talaiòtica es continua caracteritzant pels enterraments col·lectius. A diferència dels talaiots, que se situen en llocs alterosos, els espais destinats a usos funeraris es localitzen en barrancs, depressions, penya-segats i cales allunyades del món dels vius, i repartits arreu del territori illenc.
En un primer moment s'utilitzen encara les navetes d'enterrament, però s'abandonen gradualment al llarg d'aquest període. La més coneguda d'aquestes construccions és la naveta des Tudons, una tomba col·lectiva construïda amb murs de pedra de doble parament, amb tècnica ciclòpia i en sec. Quan s'hi enterra un individu, les restes òssies dels anteriors es decanten cap a les parets interiors de la naveta, tot esdevenint a la llarga un dipòsit desordenat d'ossos i objectes funeraris.
Paral·lelament a les navetes d'enterrament, en el decurs de la cultura talaiòtica i fins al final d'aquest període, se segueixen utilitzant les coves naturals amb tancament amb mur ciclopi a l'entrada, situades en penya-segats, barrancs i en zones allunyades dels poblats. Són tombes col·lectives en les quals es practiquen rituals només documentats a Menorca: de la disposició dels cossos en posició fetal, fermats i embolicats en una pell d'animal, a rituals específics realitzats amb els cabells dels difunts, que es tenyeixen de vermell, se'n tallen alguns flocs i es fiquen dins uns contenidors cilíndrics de cuir o llenya. En tots els casos, aquestes coves esdevenen vertaderes osseres, en què els cranis reben un tractament diferenciat i que no palesen un tracte preferent i diferenciat entre individus.
Altres tipus de construccions funeràries de l'època talaiòtica són els hipogeus de planta senzilla de forma circular o ovalada i, més endavant, els hipogeus amb porta d'entrada rectangular i planta més complexa, amb presència de columnes en molts casos. És aquest un model que apareix al final d'aquest període i es generalitza en el següent. En aquests tipus d'enterrament es fa evident una certa riquesa en els aixovars funeraris, amb la presència d'armes i objectes ornamentals sumptuosos.