Mikel Herrán (Saragossa, 1991) és arqueòleg, investigador i una de les figures més destacades a les xarxes socials en l’àmbit de la divulgació científica i patrimonial a Espanya. Graduat en Arqueologia per la Universidad Complutense de Madrid, va realitzar un màster en Arqueologia del món àrab i islàmic al University College London (UCL), al seu campus a Qatar (UCLQ), amb una tesi doctoral centrada en processos d’identitat i memòria en contextos arqueològics d’època medieval islàmica a la península Ibèrica.
Amb una sòlida trajectòria acadèmica internacional, Herrán ha treballat en projectes arqueològics a diferents països d’Europa i de l’Orient Pròxim. No obstant això, la seva projecció pública s’ha vist especialment reforçada per la seva tasca com a divulgador a les xarxes socials, YouTube i altres plataformes digitals, on ha aconseguit apropar el coneixement arqueològic a un públic ampli, jove i no especialitzat.
El seu estil directe, inclusiu i compromès amb una visió crítica del passat l’ha convertit en una veu rellevant dins el debat sobre el paper social de l’arqueologia. A l’abril de 2025 va visitar Menorca amb motiu d’una conferència a l’Ateneu de Maó i va aprofitar l’estada per recórrer diversos jaciments talaiòtics de l’illa acompanyat pel director de l’Agència Menorca Talaiòtica, Antoni Ferrer, i la catedràtica d’Arqueologia de la Universitat de Granada, Margarita Orfila.
Què et va motivar a especialitzar-te en arqueologia i, concretament, en la divulgació del patrimoni històric?
Sempre m’ha interessat saber com vivia la gent. De petit m’agradava la història, sí, però recordo que gaudia molt més anant a jaciments on podia veure les coses més quotidianes. Crec que més enllà de les grans narratives, podem entendre molt de les societats del passat i de les actuals a través de com ens movem pel món i com interactuem amb allò material, amb les restes que deixem enrere. Les ganes de divulgar van venir molt més endavant, i van ser sobretot fruit d’una frustració després d’anar a conferències acadèmiques i veure com hi havia un salt enorme entre el coneixement especialitzat i el que la societat (fins i tot els meus pares) pensa que és l’arqueologia o que era el passat. Vaig pensar que podia provar d’aportar el meu granet d’arena per apropar el passat a tothom i fer-lo accessible.
Recentment vas ser a Menorca amb motiu d’una conferència a l’Ateneu de Maó. Quin va ser el tema central de la teva intervenció i com va ser rebuda pel públic local?
Vaig anar a parlar de la necessitat de divulgar passats plurals, és a dir, de tractar de desfer-nos dels nostres biaixos i supòsits quan mirem al passat i anar més enllà del protagonista de sempre. En el meu cas m’interessa molt la història i l’arqueologia de la dissidència sexual i de gènere, que podem rastrejar des de la Prehistòria. Vaig tenir l’oportunitat de mantenir una conversa molt constructiva i interessant amb la Maiti, que va ser qui em va convidar, i la veritat és que l’acollida per part del públic va ser estupenda. Crec que molta gent s’ha sentit exclosa de les reconstruccions i relats que fem del passat. S’ha tendit a entendre que només hi ha una història, però deixem fora moltíssima gent. Començant per les dones, que tot i ser la meitat de la població queden sorprenentment absents del discurs, però també esclaus, persones discapacitades, infants, treballadores sexuals... Són subjectes que sovint queden relegats a una nota al peu o s’obliden completament.
Durant la teva estada, vas tenir l’oportunitat de visitar diversos jaciments de la Menorca Talaiòtica. Quina valoració general fas d’aquests enclavaments patrimonials?
He de dir que no sabia gairebé res de la Prehistòria de Menorca. Vaig tenir la sort enorme que l’Antoni i la Maiti em van fer una visita guiada, breu però intensa, per entendre millor com va ser l’evolució d’aquestes societats al llarg dels segles. Òbviament coneixia els talaiots com a torres de vigilància, però em va encantar conèixer la varietat d’estructures, el control del paisatge i de l’espai i els seus modes de culte religiós. Crec que la riquesa arqueològica de Menorca és gairebé aclaparadora, i m’hauria agradat poder-hi estar més temps per conèixer-la i gaudir-la encara més.
Hi va haver algun jaciment o element en particular que et sorprengués especialment?
Em va sorprendre sobretot
Torre d’en Galmés pel seu tamany i pel tamany dels seus hàbitats. No coneixia res del món domèstic talaiòtic i la manera de construir les cases, els materials emprats i l’organització de l’espai domèstic em van semblar una cosa única, almenys per als contextos amb els quals jo estic familiaritzat. Però si hagués de destacar un element general de la cultura talaiòtica que em va sorprendre, seria la seva relació amb el mar i la mort. El fet que una cultura insular no sembli habitar la primera línia de costa, ni enterrar-hi els seus difunts en la seva primera època, em va obrir moltes preguntes sobre els significats que adopta el mar quan estàs envoltat per ell.
Com descriuries la singularitat del patrimoni talaiòtic en comparació amb altres paisatges arqueològics mediterranis?
Crec que és sobretot una qüestió de com està de ben conservat, i de com d’ubic és. L’associació entre paisatge i hàbitat és una cosa bastant comuna a les societats preindustrials, però en el cas de la cultura talaiòtica, la interconnectivitat dels talaiots i els jaciments mostra un entorn molt habitat i molt ben aprofitat, i unes societats que, fins i tot si no veiem grans desigualtats, havien de ser complexes. En aquest sentit, la cultura talaiòtica desafia moltes de les preconcepcions que tenim sobre quin tipus de societats són capaces de construir monuments o d’organitzar-se de maneres complexes.
Quina rellevància consideres que té la declaració de la Menorca Talaiòtica com a Patrimoni Mundial per la UNESCO?
Crec que més enllà de donar visibilitat a aquest patrimoni com a quelcom únic, amb sort pot conscienciar sobre la necessitat de protegir-lo, i dotar els professionals i organismes dels fons necessaris per fer-ho. A més, sent les Illes Balears un destí turístic buscat sobretot pel turisme de platja, la declaració de la UNESCO pot deixar clar la rica història i cultura de Menorca en particular (i amb sort de les illes en general). Amb sort la declaració també permetrà posar en valor el paisatge de Menorca i deixar clar que patrimoni cultural i natural van de la mà.
Des de la teva perspectiva com a divulgador, quines estratègies creus que poden potenciar la difusió internacional d’aquest llegat?
Crec que Menorca ja té una projecció internacional, i que el patrimoni pot ser una manera d’enriquir i fer créixer aquesta projecció ja existent. Menorca no apel·la, o no només, per un turisme de platja o pels seus paratges naturals i cales, sinó per un paisatge en que allò natural i allò antròpic són inseparables. El paisatge està esquitxat per les restes de la cultura talaiòtica. En aquest sentit, crear rutes que integrin el paisatge natural i el cultural em sembla fonamental per subratllar aquesta riquesa que és única de Menorca.
Quin paper creus que pot tenir l’arqueologia pública i la comunicació en la preservació del patrimoni en contextos com el menorquí?
Crec que en un context que corre el risc de ser absorbit pel turisme, i un turisme de consum, l’arqueologia pública pot ser una bona manera d’equilibrar el local i el global. És a dir, pots tenir un patrimoni que cridi l’atenció de la gent, que no es concentri en les platges, però també que aquest turisme sigui responsable i vulgui conèixer més del lloc que visita, i de la cultura local. D’altra banda, pot ser un bon element aglutinador per a la gent que viu i treballa a Menorca, aquesta idea que existeixen unes arrels, però sense excloure. Que Menorca ha estat habitada des de fa mil·lennis i que els seus habitants han format part de la història del Mediterrani i han viscut de mil formes diferents.
Ets una figura destacada en la divulgació arqueològica, especialment en plataformes digitals. Què et va portar a apostar per aquests canals per comunicar el passat?
Quan em vaig plantejar el tema divulgatiu va ser directament per les xarxes socials, creia que eren la manera més fàcil d’arribar a més gent, i de fer el que jo volgués per explicar les coses com volgués. Diguem que em donava llibertat i, si no funcionava, també sabia que ningú m’hauria vist i almenys jo ho hauria intentat. Era una sortida creativa per a mi. No crec que les xarxes socials siguin un món a part, i he tingut la sort que amb el temps he entrat també
a la divulgació en mitjans més tradicionals. Però hauria estat impossible si no hagués estat provant, encertant i fallant en l’espai segur que era casa meva, parlant davant del meu mòbil.
En un context de sobreinformació i xarxes socials, com es pot aconseguir captar l’atenció del públic general cap a temes complexos com l’arqueologia?
Crec que la curiositat pels detalls quotidians és una bona manera. Tothom menja, tothom es renta, dorm, fa caca, i mil coses que no semblen importants, però que han canviat molt amb el pas del temps. I quan planteges a la gent que la manera de fer les coses que tenim tan interioritzada no ha estat sempre així, o que és un desenvolupament recent, crec que ja has enganxat la seva atenció. Fer que la gent es plantegi un dubte és una excel·lent manera no només de cultivar la curiositat, sinó a partir d’aquí parlar-li de temes i processos més complexos que van més enllà de l’anècdota.
Quins reptes trobes en la divulgació científica en comparació amb la investigació acadèmica tradicional?
Bé, crec que el principal repte són els ritmes i la rapidesa. En la recerca acadèmica també hi ha aquesta pressió, a l’hora de publicar, però s’entén que publicaràs sobre la teva línia d’investigació. En divulgació a vegades et demanen que parlis de tot i que sàpigues de tot, sobretot quan surt alguna notícia que crida l’atenció. I com a divulgadors sovint tenim l’impuls de parlar-ne. Però òbviament moltes vegades no hi ha temps d’investigar, o d’ordenar les teves idees. També, com a arqueòleg, moltes vegades em passa que, fins i tot mentalitzant-me que estic divulgant, hi ha coses que assumeixo que són “coneixement general”, i que no cal explicar, i resulta que no ho són. Em passa molt amb termes que per a mi són habituals, i no és fins que algú em pregunta que m’adono que no ho són tant.