Cipriano Marín és un dels majors experts del món en desenvolupament sostenible insular. Coordinador de programes de la UNESCO com Starlight, RENFORUS i Biosphere Smart, ha estat promotor de nombrosos projectes d’innovació relacionats amb el turisme sostenible i l’ecologia. Entre 1992 i 2005 va ser el màxim responsable d’INSULA (International Scientific Council for Island Development-UNESCO), englobat en l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. La seva història amb Menorca es remunta a la declaració com a reserva de biosfera el 1993, de la qual va ser un dels promotors. Ara, també participa en la consecució d’una altra fita històrica per a l’illa, ja que des de 2017 coordina l’equip encarregat de reformular la candidatura de Menorca Talaiòtica a patrimoni mundial de la UNESCO.
• Heu dit alguna vegada que una illa ho és precisament per la seva cultura, que els insulars tenen la sensació de ser un altre univers. La cultura talaiòtica és el que fa illa Menorca?
És veritat i no ho dic jo. El 1992 la Cimera de la Terra vaticinava que les illes són un cas molt especial per al desenvolupament sostenible, ja que alberguen una immensa quantitat d’ecosistemes i espècies endèmiques, així com una extremada diversitat de cultures diferents i singulars adaptades al fet insular. D’aquesta manera, podem entendre que el binomi naturalesa-cultura és el pilar sobre el qual es construeixen els fonaments de la insularitat. En aquests termes, no tots els territoris envoltats de mar han de ser considerats com a autènticament insulars. Aquest seria el cas del Japó, on no podem dir que a les principals illes s’hagi desenvolupat una cultura netament insular, a diferència de moltes altres de les 7.000 illes d’aquest arxipèlag, o de Nova Zelanda, illes tan grans com les centrals del Japó, on els seus habitants s’autodenominen autèntics insulars, orgullosos de les seves arrels maoris.
La majoria dels insulars del planeta estan extremadament orgullosos de la seva illa i de la seva cultura local. Però no solem ser conscients que formam part d’un univers de més de 100.000 illes, habitades per almenys 500 milions de persones. Per això, en un món global cada vegada més pla, resulta essencial preservar l’enorme força conjunta de la diversitat insular, que inclou la diversitat natural i cultural. I això té molt a veure amb el marc global en el qual es presenta la candidatura de Menorca, entenent el patrimoni talaiòtic com un component representatiu i excepcional de l’herència de les cultures insulars del planeta.
Amb aquesta visió, crec que podem afirmar que els antics moais fan encara més illa Rapa Nui en termes culturals, de la mateixa manera que la gran base aeronaval fa menys illa Guam, per molt aïllada que estigui en el Pacífic. Seguint aquesta idea, la pervivència de les restes de la cultura talaiòtica no només fan més illa Menorca, sinó que són un element aglutinador de la seva identitat cultural. Podríem definir-les com la cola de la història de l’illa a través del temps.
• “Una odissea ciclòpia insular” és el lema del nou expedient de la candidatura de Menorca Talaiòtica, per què vau decidir donar-hi aquest punt èpic?
Al marge de la rigorositat tècnica i científica necessària, res impedeix que el relat d’una candidatura sigui vibrant i, a vegades, emotiu o poètic. Cal recalcar que un expedient de candidatura a patrimoni mundial no només va dirigit als experts d’ICOMOS (International Council on Monuments and Sites) o de la IUCN (International Union for Conservation of Nature) que analitzen i avaluen la proposta, sinó que es dirigeix a tota la comunitat internacional. Per això, a l’hora de comunicar el missatge, hem decidit incloure expressions que també arribin a l’ànima de la gent i no només als estudiosos de les diverses matèries que aborda l’expedient.
Sobre el lema “Una odissea ciclòpia insular”, crec que no és necessàriament grandiloqüent, sinó que s’ajusta bé al que coneixem. Parlam d’una cultura que va construir multitud d’estructures ciclòpies en un reduït territori insular de la Mediterrània. Però si només agaféssim com a referència els centenars de talaiots distribuïts per tota l’illa de Menorca, és indubtable que, per a una comunitat humana tan petita i amb pocs mitjans, va ser un esforç colossal incomparable. No és en absolut exagerat parlar d’una autèntica odissea de la pedra. Crec que també és una expressió que ret tribut a aquelles comunitats i reforça el caràcter netament insular de la proposta.
• Des de 2017 coordinau l’equip que ha reformulat la candidatura, ha estat una odissea aconseguir-ho? En què ha canviat?
Pel que fa al temps de realització, crec que ha estat una autèntica odissea aconseguir finalitzar l’actual expedient en els terminis que ens havíem marcat. Hem de considerar que les candidatures a patrimoni mundial s’han tornat infinitament més complexes i exigents en la darrera dècada, i els terminis per desenvolupar-les són més amplis que el temps esmerçat en aquesta proposta. Això hauria estat impossible sense el gran esforç col·lectiu de l’equip que ha participat en la reformulació i el decidit lideratge del Consell Insular a tots els nivells. Tampoc s’hauria aconseguit sense la cooperació permanent entre les diferents administracions, començant pel suport del Govern de les Illes Balears i incloent el paper proactiu del mateix Ministeri de Cultura. Quan tots remen en la mateixa direcció, és més fàcil aconseguir l’objectiu. També és indiscutible que comptar amb els fonaments de la proposta anterior ha estat un avantatge important.
L’aspecte més destacat de la nova candidatura és que ara no es tracta d’una sèrie de monuments aïllats representatius d’aquesta cultura, sinó que es proposa un bé seriat constituït per nou unitats territorials que integren les millors representacions de les construccions ciclòpies i els excepcionals paisatges associats, amb els quals estableixen una relació harmònica i simbiòtica.
La nova candidatura aporta també elements nous, com la dimensió astronòmica de determinats monuments i la vigorosa relació d’aquesta cultura amb el cel. Igualment, en la seva formulació s’ha afinat molt el relat d’un procés cultural divergent d’una cultura insular en la prehistòria, que crea expressions úniques en relació amb el seu entorn balear i mediterrani.
Un altre dels aspectes que més s’ha reforçat és l’anàlisi comparativa. Hem de recordar que perquè un bé sigui inscrit en la Llista de patrimoni mundial, no només s’ha de demostrar l’excepcionalitat i singularitat d’aquest i els seus elements, sinó el més important: que contribueixi al fet que la llista sigui més representativa. És a dir, que la proposta serveixi per omplir buits que completin el gran llegat cultural de la humanitat. I això es demostra a través de l’anàlisi comparativa amb altres béns inscrits o no inscrits en la llista. En aquest sentit, estic convençut que s’ha aportat un relat convincent del nivell de representativitat de les expressions d’aquesta cultura insular en el marc de la Mediterrània i de les illes del món, i s’ha recordat un cop més l’escassa representació de la prehistòria de les illes en la Llista de patrimoni mundial.
Finalment, convé indicar que la nova proposta ha enfortit i presentat un pla de gestió molt detallat i convincent, que parteix d’un diagnòstic exhaustiu de l’estat de conservació.
• Per a vós, quins són els atributs que fan excepcional aquesta candidatura?
Lògicament en essència són els mateixos que sustenten la nostra proposta de valor universal excepcional per a Menorca Talaiòtica. A banda d’alguns aspectes que ja he mencionat, en primer lloc destaca l’extrema quantitat i densitat de jaciments prehistòrics de tot tipus que han sobreviscut a Menorca. A això s’hi suma la diversitat d’expressions presents, tant funeràries com habitacionals o defensives, incloent-hi obres hidràuliques i mineria. Per cert, amb un nivell de protecció inaudit en relació amb altres territoris, l’illa BIC, com li agrada dir al conseller Miquel Maria Ballester. Aquesta extrema densitat i diversitat de vestigis del passat permet conèixer en detall l’evolució d’aquesta cultura, i fan del bé proposat una finestra excepcional a la prehistòria, un autèntic llibre obert on llegir el passat d’una odissea insular.
En segon lloc, la proposta defensa que, malgrat la limitació de recursos, aquelles comunitats humanes van ser capaces de generar obres ciclòpies excepcionals, úniques i exclusives d’aquesta illa, com és el cas de les navetes funeràries, les monumentals cases circulars o els irrepetibles santuaris de taula. Juntament amb els singulars talaiots menorquins i el colossal esforç que va suposar-ne la construcció, constitueixen els principals atributs arquitectònics que transmeten el valor del bé proposat. Considerant, a més a més, el valor excepcional en el marc de l’astronomia cultural d’alguns d’aquests monuments.
En tercer lloc, s’ha de considerar que aquests monuments han marcat indeleblement el paisatge de l’illa durant els darrers 3.000 anys, i han conviscut amb generacions de menorquins al llarg de la seva història. Però el més significatiu és que s’insereixen avui en un paisatge extraordinàriament ben conservat, que caracteritza el tradicional agroecosistema menorquí. En aquest paisatge en mosaic tan singular es desplega la increïble malla de paret seca que resguarda els vestigis del passat i manté l’esperit dels jaciments arqueològics. El més destacat és que es tracta d’un paisatge viu i viscut, a diferència de la majoria de llocs arqueològics. Així, som davant un dels paisatges monumentals i arqueològics més rics i singulars del planeta en termes comparatius.
Una carrera de fons
• Ja estam en plena cursa per a la nominació. Lliurat ja l’expedient a París, què ens espera a partir d’ara?
Tot i que preparar l’expedient final de nominació, amb tots els passos que s’han aconseguit fins avui, ha estat la tasca més llarga i complexa, encara queda un bon tros de camí per fer. A final de gener, el Ministeri de Cultura va remetre l’expedient definitiu al Centre de Patrimoni Mundial de la UNESCO a París. A partir d’aquest moment, la proposta comença a ser analitzada pel Panell d’Experts de l’ICOMOS i, eventualment, per experts de la IUCN. Durant aquest procés d’anàlisi, es pot recórrer fins i tot a informes d’experts independents.
Tenint en mà les primeres conclusions del Panell d’Experts, la tardor de l’any en curs tindrem la missió d’avaluació in situ. La funció d’aquesta missió és comprovar sobre el terreny la consistència de la proposta, així com analitzar detalls, disconformitats i aspectes específics de l’expedient, a més de recopilar informació suplementària. Abans de final d’any, l’ICOMOS emetrà un informe intermedi i, posteriorment, mantindrà una reunió amb els responsables de la candidatura a la seu de París. L’informe definitiu de l’ICOMOS no es coneixerà fins un mes abans de la celebració del Comitè del Patrimoni Mundial, que està previst que se celebri a Kazan (Rússia) entre juny i juliol de 2022. Finalment, els representants dels estats membres del Comitè del Patrimoni Mundial seran els que tindran la darrera paraula sobre la inscripció en aquesta sessió, sempre considerant les recomanacions d’ICOMOS.
Tot això ho dic en condicional, ja que totes les previsions de terminis poden variar en funció de la pandèmia. De fet, el 2020 el Comitè no es va poder reunir a la Xina, com estava previst.
• La inclusió de Menorca Talaiòtica en la Llista de patrimoni mundial és un fi o un mitjà?
Sempre he dit que l’objectiu d’una nominació no ha de ser ni pot ser només obtenir la inscripció en la llista. Per molt prestigiós que sigui aquest reconeixement, ha de ser considerat com un mitjà més en el procés de salvaguarda d’aquest llegat excepcional. L’objectiu fonamental és preservar Menorca Talaiòtica per a les generacions presents i futures. Es tracta més d’assumir i reconèixer aquesta responsabilitat que d’obtenir un títol.
Tant si s’aconsegueix la inscripció com si no, hem de considerar que el més important és que el procés d’inscripció mateix ha permès assentar les bases d’una estratègia sòlida i a llarg termini per preservar aquest patrimoni comú. Una estratègia que se sustenta en el reconeixement dels menorquins mateixos com a garants del seu patrimoni, i que permetrà augmentar el valor i la percepció que en tinguin els visitants.
Simplificant i salvant les evidents diferències, més aviat compararia una nominació amb les certificacions d’excel·lència que estan tan de moda. El més significatiu d’una certificació per a una activitat o empresa no és només obtenir el label, sinó el manteniment dels processos de millora continuada que permeten mantenir-lo i avançar en l’excel·lència de productes i serveis.
• Com pot influir una possible declaració de patrimoni mundial en el desenvolupament
sostenible de l’illa?
Voldria recordar que, ja fa més de dues dècades, la declaració de Menorca com a reserva de biosfera recollia quelcom innovador en aquell temps. Menorca no només va ser la primera illa a apostar per integrar la totalitat del territori com a reserva de biosfera, sinó que a més postulava que el patrimoni cultural de l’illa (en especial el prehistòric) constituïa un element clau del desenvolupament sostenible. Això és el que afirmava Menorca just abans que, per primera vegada, la Cimera de la Terra de 1992 encunyés definitivament el terme “desenvolupament sostenible”. Record perfectament que això va causar gran controvèrsia en el Programa MaB de la UNESCO, ja que llavors el desenvolupament sostenible era sinònim exclusiu de medi ambient i àrees protegides. Si es parlava de cultura i patrimoni era només per mencionar les poblacions indígenes de territoris remots. En aquells moments, medi ambient era una cosa i patrimoni cultural una altra ben diferent.
En aquest sentit, entenc que l’eventual incorporació de Menorca Talaiòtica a la Llista de patrimoni mundial no fa més que posar la cirereta al pastís d’un concepte pioner d’illa i sostenibilitat que es va gestar els anys noranta. Menorca s’avançava vint anys a la política actual de la UNESCO, que considera el patrimoni cultural com una pedra angular del desenvolupament sostenible, i que ara s’inclou en els actuals Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides.
Dit això, quan es parla de l’impacte d’una declaració de patrimoni mundial en el desenvolupament del territori, el més freqüent és recórrer al tòpic dels beneficis derivats d’un major poder d’atracció per als visitants, és a dir, l’increment de turistes. Però aquest no és exactament el cas d’aquesta illa. Menorca és i ha estat una destinació turística consolidada, i tots esperam que ho continuï essent després de la pandèmia, amb una estratègia clara de sostenibilitat. En aquest context, el que sí que es podria afirmar és que la posada en valor del patrimoni talaiòtic i la seva eventual inscripció en la llista podria redundar en l’enfortiment de la dimensió del turisme cultural, en una major qualificació i diversificació de l’experiència turística i en una major desestacionalització, factors tots els quals importants en termes de sostenibilitat de la destinació.
En qualsevol cas, és indubtable que si Menorca Talaiòtica s’inscrigués en la Llista de patrimoni mundial, formaria part d’aquest exclusiu club de la UNESCO. La inscripció tindria un efecte palpable en el posicionament i imatge de l’illa a escala internacional en termes de sostenibilitat i responsabilitat patrimonial. En el món actual, aquest valor intangible és extremadament valuós i repercutiria en totes les àrees d’activitat. Per acabar, no hem d’oblidar que tant els llocs de patrimoni mundial com les reserves de biosfera de la UNESCO són territoris cridats a treballar en xarxa, cosa que brinda enormes possibilitats de cooperació efectiva. És a dir, es tracta de compartir per competir i posicionar-se estratègicament, tant en termes de sostenibilitat com de conservació del patrimoni.