Margarita Orfila és catedràtica d'Arqueologia per la Universitat de Granada, on va exercir com a docent, així com a la Universitat de les Illes Balears i a la Universitat de València. La Dra. Orfila està especialitzada en el món romà i actualment és la presidenta de l'Ateneu de Maó. Ha dirigit les excavacions de Pollentia (Alcúdia, Mallorca) i la cova dels Jurats, a Calescoves (Menorca), entre d'altres.
• Com va néixer el vostre interès per l'arqueologia?
Molt senzill, vaig tenir la sort de passar els estius de la meva infantesa a Calescoves, just coincidint amb els anys en què es van dur a terme les excavacions arqueològiques de Cristòfol Veny. Va ser com un joc, cada matí amb els arqueòlegs, i de joc va acabar essent la meva professió.
• Precisament la cova dels Jurats, a la necròpolis de Calescoves, ha centrat els darrers treballs d'investigació que heu fet a Menorca. Què va despertar el vostre interès per aquest jaciment, a banda de les vivències d'infantesa?
La cova ha cridat l'atenció des de sempre a molts investigadors. Les inscripcions rupestres romanes a l'entrada, ja donades a conèixer per Joan Ramis el 1817; una gruta d'uns 20 metres de longitud segellada pels despreniments del sostre, que només deixaren espai per intervenir en un passadís lateral i part del fons de la gruta, i les evidències que no s'havia destinat a enterraments, com sí que ho van ser el gairebé centenar de coves que donen nom a la cala, eren alguns dels motius d'atracció per dur a terme una intervenció arqueològica en aquest lloc. Dedicant-me jo a l'època romana, des que vaig iniciar la meva carrera acadèmica vaig saber que algun dia investigaria aquesta cova. Era prioritari crear un equip d'arqueòlegs i filòlegs, com va ser el cas, atès que els responsables vam ser el Dr. Marc Mayer, filòleg i epigrafista de gran prestigi; la professora de la Universitat de Macerata (Itàlia) Giulia Baratta, i jo mateixa. El resultat va ser molt bo per al coneixement de les activitats culturals dels menorquins des del segle II aC fins a mitjan segle III dC.
• Les excavacions van determinar que es tractava del primer santuari rupestre documentat en la cultura talaiòtica. Des de quan va estar en ús? Com va ser el procés que us va dur a aquesta conclusió?
Les evidències arqueològiques i filològiques van ser molt clares, com confirma la repetició d'una data en les inscripcions tallades a la roca: les "XI Kal(endas) Maias", que equival al 21 d'abril, el dia assenyalat per les fonts romanes com el dia en què Ròmul va fundar Roma el 753 aC. Una data molt important en el calendari romà, ja que no només es commemorava aquesta fundació, també era el dedicat a la deessa Palília, protectora dels naixements. Són unes dades que porten a proposar com a interpretació que som davant un santuari dedicat a aquests dos esdeveniments. És més, en l'estudi que el Dr. Mayer va desenvolupar es va poder comprovar que aquestes inscripcions estaven datades —no es va poder identificar la data en totes pel mal estat de conservació que algunes presenten—, atès que estan encapçalades per referències consulars, que és la manera d'assenyalar l'any en època romana. La més antiga, entorn de l'any 125 dC; la més moderna, propera al 230 dC.
D'altra banda, la intervenció mitjançant excavació a l'interior de la gruta va permetre determinar un ús sacre des de final del segle III aC i seria, per tant, l'únic santuari relacionat amb la cultura talaiòtica en cova, on la comensalitat era un hàbit. També es va poder determinar que va ser freqüentat fins a final del segle III dC, coincidint amb les dates de les darreres inscripcions de l'exterior que s'han pogut datar.
• El 2009, quan éreu responsable de la Secció d'Història i Arqueologia de l'Institut Menorquí d'Estudis, vau proposar a la secció la presentació de la primera candidatura de Menorca Talaiòtica a la UNESCO, un acord que posteriorment va assumir el Consell Insular de Menorca. Què us va impulsar a fer aquest primer pas que posaria en marxa tot el procés?
Crec que les intervencions a Cornia, amb aquest passadís al talaiot petit o l'escalinata del major, d'alguna manera em van fer reflexionar sobre la monumentalitat, la singularitat i l'espectacularitat, a més de l'increïble estat de conservació, dels béns de la prehistòria de Menorca. També la densitat de jaciments i que han perdurat i s'han fet servir d'alguna manera fins a l'actualitat. Vull recordar aquí Joan Hernández Mora i la seva frase sobre que l'arqueologia és la "història que es pot veure", i realment les nostres restes es veuen, i tant que es veuen! Quan va sortir aquest tema a la secció de l'IME, tots els membres presents en aquella reunió vam acordar que havíem d’aspirar al fet que la cultura talaiòtica de Menorca fos declarada patrimoni mundial.
D'altra banda, que a Espanya hi hagi pocs béns prehistòrics declarats patrimoni mundial per la UNESCO va ser un altre dels esperons. A més, no s'ha de deixar de banda que quan un bé, o bé seriat com és el nostre cas, rep aquesta distinció, l'anomenat turisme cultural augmenta més d'un 50 % i no és estacional. Aquests factors també van pesar a l'hora de proposar la candidatura a la Secció d'Història i Arqueologia de l’IME.
• Com a membre de la Comissió Permanent de la candidatura heu contribuït amb escrits i revisions al nou expedient que s'ha presentat recentment a la seu parisenca de la UNESCO. En què ha millorat respecte a l'anterior?
La base documental del primer dossier va ser molt important, ja hi havia una feina feta i això s’ha de destacar. El canvi més consubstancial en relació amb l'anterior és que tota la informació de l'actual expedient està enllaçada a través d'un relat, que era la mancança que tenia l'anterior, més focalitzat a presentar els béns de la candidatura en si. Crec que la tasca de Cipriano Marín és impressionant i que les col·laboracions de tots els que s'han implicat en aquest projecte tan il·lusionant han acompanyat i enriquit l'actual dossier. Tota la sèrie de reunions, tant de la Comissió Permanent, com les que s'han organitzat amb membres externs, han potenciat el resultat final d'aquest document. Diguem que es tenia un diamant en brut i que en aquests anys s'ha polit.
• Com a presidenta de l'Ateneu, quines activitats de suport a la candidatura ha realitzat l’entitat?
Doncs en aquest sentit s'han realitzat una gran diversitat d'actes en els darrers anys i en suport del primer intent de declaració: des de cicles de conferències, com el que va durar més d'un curs i va permetre conèixer els béns patrimoni de la humanitat espanyols que són arqueològics, fins a presentacions del projecte. No obstant això, cal agafar les idees al vol i segur que alguna cosa més organitzarem d'aquí a la primera meitat del 2022. Les ganes i la il·lusió per aquesta candidatura hi són!