L’arqueòloga i historiadora menorquina Cristina Rita Larrucea és membre de la Comissió Permanent de Menorca Talaiòtica i presidenta del Consell Científic de l’Institut Menorquí d’Estudis des del 2020, institució de la qual és fundadora. Llicenciada en Filosofia i Lletres en l’especialitat de Prehistòria i Història Antiga per la Universitat de Barcelona, també té un màster en Museologia i Gestió de patrimoni cultural per la mateixa universitat. A banda de la seva tasca com a investigadora, a l’inici de la seva carrera va exercir com a auxiliar al Museu de Menorca i després com a arqueòloga del Consell Insular de Menorca, d’on fou nomenada cap del Servei de Patrimoni Històric l’any 2000.
Com va començar el vostre interès per l’arqueologia?
Va començar de molt joveneta. M’agradava molt la història en general i a ca meva sempre ens van estimular a la lectura. Ma mare, que era mestra, comprava la revista Selecciones de Reader’s Digest, el Correo de la Unesco, ens regalaven llibres de la col·lecció Historias, també teníem una enciclopèdia, El mundo de los niños, de Salvat (encara la conserv), amb moltes coses interessants per a mi explicades com si fossin contes. Com que en aquell temps gairebé no veien la televisió i no teníem tauletes ni mòbils, jo em dedicava a llegir. Quan em vaig topar amb les cultures precolombines i amb l’Egipte faraònic, em van fascinar i vaig decidir que seria arqueòloga; també pel desig d’aventura que em semblava que venia implícit en el descobriment d’antigues civilitzacions.
I què és el que us va atreure de l’estudi de la cultura talaiòtica?
Després ja vaig aterrar i vaig començar a conèixer i apreciar allò que tenia al costat, que també em semblava espectacular. Sobretot quan vaig cursar l’especialitat de Prehistòria-Història Antiga a Barcelona. En aquell moment em vaig formular preguntes sobre la quotidianitat dels antics pobladors de Menorca i la singularitat de la nostra cultura autòctona.
El que m’atreu més del seu estudi són els moments inicials i els finals, és a dir, el moment pretalaiòtic i la romanització; en definitiva, les èpoques de canvi i evolució de les societats.
Formau part de la Comissió Permanent de Menorca Talaiòtica. Com heu viscut el procés de transformació de l’expedient de la candidatura?
M’ha semblat absolutament engrescador i transcendental. S’ha fet una feina ingent, primer per intentar desxifrar què era el que UNESCO ens volia dir en el seu informe sobre el primer expedient. Açò va comportar fer una feina prèvia de consulta a experts internacionals per enfocar la candidatura, amb una mirada diferent, que no fos únicament la valoració d’una sèrie de monuments espectaculars, que eren exemples de l’autenticitat i la integritat d’uns valors únics i universals, sinó fer una anàlisi acurada de la cultura talaiòtica en múltiples aspectes, un dels quals és la seva relació amb el paisatge on està inserida. En poc temps, es van haver de realitzar nous estudis que han estat d’un interès excepcional i que ens permeten conèixer millor la cultura i també saber explicar-la millor. En aquest procés han participat tots els arqueòlegs de Menorca i també alguns de fora. Ha estat una feina real en equip i amb un horitzó comú.
La meva experiència personal en aquesta transformació de l’expedient és que ara sabem molt més sobre la cultura talaiòtica, valoram molt més la seva evolució i transformació des d’aquesta illa tan petita (l’odissea d’una cultura, tal com es titula la candidatura). Finalment, i essent un poc egoistes, si m’ho deixau dir així, ens ha permès tractar de primera mà amb especialistes mundials que ens han vingut a ajudar, perquè també creuen en el valor universal de la cultura talaiòtica, i que d’una altra manera només hauríem conegut per la bibliografia.
Com a experta, heu participat en la visita de la missió avaluadora d’ICOMOS. Quines sensacions us n’heu enduit? Sou optimista?
Sí que som optimista. Crec que la feina que han fet, sobretot el nou redactor de l’expedient, Cipriano Marín, i l’equip del Servei de Patrimoni del Consell Insular, liderats pel conseller Miquel Àngel Maria i el que va ser director insular Antoni Ferrer, i ara també amb el tècnic Joaquim Pons, ha tingut el colofó que es mereixia. També s’ha fet una feina de lobby a escala nacional i internacional en la qual també han intervingut el Ministeri de Cultura i l’ambaixador d’Espanya davant la UNESCO per posicionar la candidatura que abans no s’havia fet, i que és necessària en aquests nivells.
Totes les vegades que s’ha demanat la meva participació, ara ja jubilada, en les reunions i excursions que s’han fet, he pogut apreciar la professionalitat d’un equip ben cohesionat que ha sabut transmetre, més enllà de l’expedient en si, l’excepcionalitat de la cultura talaiòtica i el paisatge en què està inserida. La meva impressió és que l’avaluador ha apreciat la feina feta, l’estat impecable dels monuments, l’interès del paisatge i la seva relació amb la vida dels pobladors talaiòtics, i la bona conservació tant del paisatge com dels monuments. L’avaluador d’ICOMOS ha pogut formular totes les preguntes que li havien sorgit de la lectura de l’expedient, per la qual cosa pens que el seu informe ha de ser favorable.
Com a presidenta del Consell Científic de l’IME, també vau acompanyar el president d’ICOMOS Espanya durant la seva visita fa uns mesos. Quin és el compromís de la institució insular amb la candidatura?
Sí, semblava interessant que el nou president d’ICOMOS Espanya també conegués de primera mà la candidatura, atès que les anteriors presidentes també varen visitar l’illa en diverses ocasions. Per aquesta raó, l’IME el va convidar a impartir una conferència i es van poder realitzar diverses excursions i reunions amb els tècnics del Servei de Patrimoni del Consell. També es va reunir amb el Consell Assessor de l’Associació Fra Roger Gastronomia i Cultura i va visitar el paisatge de pedra en sec de Punta Nati.
El compromís de l’Institut Menorquí d’Estudis ha estat total des del primer moment. El suggeriment al Consell Insular de Menorca l’any 2010 de presentar aquesta candidatura justament va sorgir de la Secció d’Història i Arqueologia de l’IME. Tenim un representant en la Comissió Assessora de la candidatura Menorca Talaiòtica i tant ell com jo formam part del Consell Científic o Comissió Permanent de la candidatura. A més, pràcticament tots els arqueòlegs que hi han intervingut són membres de l’IME, encara que la seva intervenció sigui com a investigadors i experts.
Amb la vostra experiència com a arqueòloga i en l’àmbit de la gestió del patrimoni històric, quins reptes veis per a Menorca Talaiòtica més enllà de la inscripció en la Llista de patrimoni mundial?
Crec que hem d’anar pas a pas perquè encara queda molta feina a fer. Primer de tot, defensar la candidatura davant el panel d’ICOMOS, després s’hauran de respondre els dubtes i les preguntes que segurament ens faran per escrit i, finalment, hi haurà el debat a l’estiu de 2022 al Comitè del Patrimoni Mundial. No ens ho posaran fàcil, perquè dins la UNESCO hi ha la creença que Espanya ja té molts béns inscrits, el darrer, el Paseo del Prado i el Buen Retiro aquest mateix any. També s’han de convèncer que encara que som una illa petita tenim capacitat de gestió i de conservació del bé i del valor universal que representa.
Però pens que, tant si ens concedeixen la inscripció com si no, la feina que s’ha fet serveix per valorar més i millor la nostra riquesa arqueològica. Tenim per endavant un dels reptes importants de gestió del bé: fer partícip la nostra societat de la seva importància i de la necessitat de conservar-lo per a les futures generacions, i també el repte de donar a conèixer no només turísticament, sinó científicament, els valors que ens transmet. La Menorca Talaiòtica no ha de ser una càrrega per als titulars dels monuments, tant si són públics com privats, sinó una oportunitat i un orgull.