Marga Sánchez Romero és una acadèmica i divulgadora especialitzada en Prehistòria, a més de ser vicerectora d’Extensió universitària, Patrimoni i Relacions Institucionals a la Universitat de Granada, on és catedràtica de Prehistòria al Departament de Prehistòria i Arqueologia.
La seva investigació se centra a destacar el paper crucial de les dones i la infància a les antigues societats prehistòriques. Al costat d’altres col·legues va fundar el projecte Pastwomen, orientat a visibilitzar les investigacions en arqueologia i història relacionades amb la cultura material femenina.
Ha realitzat estades de recerca i docència a les Universitats de Bergen (Noruega), Hèlsinki (Finlàndia), Cambridge (Regne Unit), Hull (Regne Unit), L’Havana (Cuba), Comahue i Luján (Argentina), Los Lagos (Xile) ) o la Universitat Autònoma de Puebla (Mèxic). A més, ha impartit docència en diferents graus, màsters, cursos de postgrau, conferències, congressos i seminaris nacionals i internacionals.
Ha estat directora general de Béns Culturals de la Conselleria de Cultura de la Junta d’Andalusia; vocal de la Comissió Tècnica del Conjunt Arqueològic Dòlmens d’Antequera; assessora científica a l’expedient per a la inscripció a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO del Lloc dels Dòlmens d’Antequera, i assessora en l’elaboració del Pla Estratègic 2017-2020 de l’Institut Andalús del Patrimoni Històric.
A més, és col·laboradora habitual del programa “El condensador de fluzo” a La 2 de RTVE. Ha estat guardonada amb el Premi Carmen de Burgos a la divulgació feminista de la Universitat de Màlaga, i amb el Premi Granada, Ciutat de la Ciència i la Innovació, a la categoria de Dones en la ciència.
Recentment, ha visitat la nostra illa per
presentar el seu llibre Prehistòries de dones al Museu de Menorca.
Comencem per conèixer una mica la vostra trajectòria. Què va fer que us dediquéssiu a l’estudi de la prehistòria?
És curiós, perquè jo no pensava estudiar arqueologia ni prehistòria. Jo vaig fer la llicenciatura de Geografia i Història perquè volia estudiar Història de l’Art, però quan vaig descobrir que podíem conèixer les poblacions del passat únicament a través de les restes materials, com ara cossos, objectes o construccions, em va fascinar.
A la prehistòria no disposem de textos, així que tot depèn de la capacitat que tinguem d’obtenir la millor informació possible de les excavacions que fem, i de plantejar metodologies d’anàlisi cada cop més sofisticades que ens permetin aquest apropament tan particular a les persones del passat.
Com sorgeix el vostre interès per l’estudi del paper de les dones a les societats prehistòriques?
Doncs quan vaig descobrir que no havíem estat incloses en allò que expliquem sobre les societats del passat (de qualsevol passat). A mi de la prehistòria m’interessa com la gent ha estat capaç d’entendre i relacionar-se amb el món a través de la tecnologia, del coneixement, del treball, de la cura. I si les dones i les seves experiències no estan incloses en aquesta equació, és que alguna cosa no estem fent bé.
I per què l’arqueologia ha deixat de banda les dones durant tant de temps?
Quan l’arqueologia apareix com a disciplina científica a la segona meitat del XIX, els que s’hi dediquen són els homes de les elits intel·lectuals i econòmiques a qui els preocupen qüestions com el paper de la violència i la guerra en la consecució i el manteniment del poder, quines tecnologies fan avançar el món o com es constitueix la desigualtat i la jerarquització social.
Les dones no estem en aquestes narratives que es construeixen sobre el passat més remot perquè en aquell moment ni tan sols podem votar, no tenim cap rellevància social, política o econòmica per a aquests homes, no fem res que considerin important. Així que, per què havien de ser incloses en la història? Fins fa molt poc temps, pràcticament no apareixem ni als museus, ni als textos escolars, ni als científics, ni als divulgatius.
Quan entra la perspectiva feminista a l’arqueologia?
A finals dels anys setanta, les primeres arqueòlogues que parlen d’arqueologia de gènere i feminista són les escandinaves, i poc després les anglosaxones. L’article que inicia la preocupació pels aspectes teòrics i metodològics és “The archaeology and the study of gender”, de Meg Conkey i Jane Spector, i es publica el 1984. Però tot i que fa realment molt poc temps, aquesta perspectiva ha crescut de manera exponencial i avui dia tenim una enorme fortalesa, tant en la perspectiva teòrica com en la metodològica i en els casos d’estudi que coneixem.
Al vostre llibre es planteja aquest canvi de perspectiva en el relat històric, que trenca estereotips i idees preconcebudes. Com han influït aquests relats de com era la dona a la prehistòria en el nostre present?
Aquesta mirada construïda sobre el que els homes i les dones fan en el passat ens continua afectant avui perquè
s’ha fet per sostenir la desigualtat actual. Si dones i homes no hem participat igual a les societats, si les dones fem coses que no tenen rellevància, per què hem de tenir els mateixos drets? Si els homes són els únics que han organitzat, inventat, creat, lluitat, pensat, actuat... no és normal que siguin ells els que tenen el dret i la capacitat per governar?
I si aquesta idea del que fem homes i dones per construir les societats la portes a la prehistòria, és a dir, als nostres inicis com a espècie humana, com a societat, no l’estàs fent gairebé essencial? És com dir: no t’entestis a acabar amb la desigualtat perquè forma part de qui som, i això no és veritat.
Afirmeu que “fem ciència més bona quan incloem les dones” i que “el seu suport més important és la dada científica”. Aquí mateix, encara no hi ha gaire informació sobre la dona a la Menorca Talaiòtica. Quin paper tenen les noves tecnologies en aquests nous discursos científics?
Les metodologies d’anàlisi de què disposem actualment (l’estudi de l’ADN, dels isòtops, la millora del C14, l’anàlisi dels pèptids i dels continguts ceràmics...) ens proporcionen una informació crucial per conèixer les persones del passat. Ens parlen no sols de sexe i edat, sinó també de malaltia, d’esforç físic, de dieta, de procedència, de migracions... Però això no és el més important.
El més rellevant que el feminisme ha portat a l’arqueologia és que ha fet preguntes diferents, preguntes que no s’havien fet fins ara, fins i tot preguntes que encara no es poden contestar, però que només el fet de fer-les ja ens posa en el camí per contestar-les. Que encara no veiem les dones? Sortim a buscar-les.
Amb aquestes evidències científiques a la mà, es demostra que les dones també caçaven, pintaven, fabricaven estris i també eren guerreres. Si les dones hi eren, per què negar-les?
Doncs perquè en aquesta construcció dels discursos històrics, aquestes coses que esmentes són les importants, les que han fet que avancem com a societat, així que han d’estar en mans masculines.
Si demostrem que les dones també estan participant de manera activa en aquestes activitats, com justifiquem la importància més gran dels homes? Aquesta idea preconcebuda, aquest estereotip és tan fort que, de vegades, fins i tot s’ha negat la realitat científica, com va passar per exemple amb el cas de la guerrera de Birka.
Així mateix, assenyaleu que la menstruació, la lactància, el part i les cures s’han oblidat del relat històric…
Sí, perquè s’ha considerat que són qüestions biològiques que no tenen res a veure amb la cultura i que, per tant, no tenen a veure amb la societat, l’economia o la política. Les dones som naturalesa, no cultura. Però jo em pregunto, totes les dones al món donen a llum de la mateixa manera? Als mateixos espais, acompanyades de la mateixa gent? En la mateixa posició? Amb els mateixos recursos mèdics? No és així, oi? Per tant, no és només biològic, és també social, polític, ritual...
Sobre la lactància, mira la quantitat de debats que hi ha actualment, ja que a la prehistòria també es prenen decisions: a qui es deslleta abans, nens o nenes? Fins a quina edat? S’allarga la lactància perquè les criatures tenen problemes de salut? Preguntes que ara podem contestar i que ens demostren, una vegada més, que
no tot és biològic i que, per tant, necessiten explicació històrica.
Sou una de les fundadores de Pastwomen, un projecte que concep l’arqueologia com a instrument de transformació social. Quin és el vostre objectiu?
Pastwomen és un recurs web que té com a objectiu dotar de visibilitat les línies de recerca en arqueologia i història que es vinculen a l’estudi de la cultura material de les dones, alhora que pretén proporcionar recursos actualitzats des de les perspectives feministes a tots els sectors involucrats en la divulgació històrica.
Ens vam adonar que, per molt coneixement que fóssim capaces d’obtenir, si no érem capaces de transmetre’l a la ciutadania no seríem capaces de transformar la societat, que és el nostre propòsit. Així que vam començar creant imatges, il·lustracions en què hi havia dones, homes, criatures, persones d’edat avançada, amb capacitats diferents... És a dir, les societats al complet.
A partir d’aquí, doncs impartim cursos al professorat, creem itineraris específics, tenim un calendari cada any meravellós que es pot descarregar, i ara iniciem una revista d’arqueologia feminista.
I quins projectes teniu ara en marxa?
Seguir avançant en la generació i transmissió del coneixement de totes les formes possibles. Volem continuar transformant el món en què vivim, fer-lo més igualitari i inclusiu,
sumant coneixements sobre les dones perquè això suposa sumar coneixements sobre qui som.