Llorenç Picornell és arqueòleg i investigador del Grup de recerca ArqueoUIB del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts de la Universitat de les Illes Balears. Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona el 2006, es va doctorar en Ciències de l’Antiguitat el 2012 amb la tesi titulada «Paisatge vegetal i comunitats prehistòriques i protohistòriques a Mallorca i Menorca. Una aproximació des de l’antracologia». Així, en Llorenç és especialista en aquesta disciplina arqueobotànica, l’antracologia, que es centra en l’anàlisi de les restes de fusta i de carbó recuperades en contextos arqueològics.
A més de la seva tasca en antracologia, que s’ha centrat principalment a les illes de la Mediterrània com les Balears, Creta, Sicília i Còrsega, també ha fet estudis etnobotànics sobre l’ús de la fusta en societats no occidentals, específicament a Guinea Equatorial i Ghana. Així mateix, té plans per fer investigacions similars a Tanzània i Sri Lanka.
Recentment ha participat al seminari
“Menorca Talaiòtica, patrimoni mundial: el paper de la investigació”, organitzat conjuntament per l’Agència Menorca Talaiòtica, el Museu de Menorca i el Museu de Can Saura.
Aquí podeu recuperar la seva intervenció.
Comencem per conèixer una mica la teva trajectòria. Per què et vas decantar per l’arqueologia?
Idò no ho tenc gaire clar, la veritat! Record que de jovenet sempre m’havia cridat molt l’atenció la història, una dèria que compartia amb mon pare i ma mare i amb els padrins i padrines, amb qui sovint parlàvem del passat. Després, ja durant el batxillerat, llegir algun llibre i anar a excavar al jaciment de Son Fornés, molt proper al meu poble, van acabar dirigint aquesta dèria pel passat cap a la prehistòria.
Què va despertar el teu interès per la cultura talaiòtica?
En un inici el meu interès en la prehistòria estava més centrat en les fases més antigues, en el paleolític, que no tenim documentades a les Balears. Però la participació en excavacions durant els estius a Mallorca va fer que connectés amb l’arqueologia prehistòrica de Balears com una part del meu propi paisatge. A més, en anar interessant-me en temes relacionats amb el paisatge, el fet d’estudiar un tipus de vegetació que m’era familiar i unes cultures, com la navètica i la talaiòtica, que estructuraren els paisatges amb impressionants monuments, em va motivar molt a començar a formar-me com a antracòleg i a fer una tesi doctoral. I fins avui que seguesc mirant carbons talaiòtics!
T’has especialitzat en antracologia i paleobotànica. Quina informació ens dona el paisatge vegetal sobre les societats prehistòriques?
L’estudi de restes arqueològiques de plantes ens ofereix una molt bona via per analitzar el que coneixem com a processos socioambientals, és a dir, com s’estructuraren les relacions societat-medi ambient al llarg del temps i des de la prehistòria. En el cas concret de l’estudi dels fragments de carbó procedents de jaciments arqueològics (antracologia), aquesta tècnica ens permet identificar de quina espècie concreta procedeix cada petit fragment de carbó. Identificant aquest tipus de restes, doncs, obtenim informació tant sobre la vegetació que formava part dels paisatges prehistòrics i dels seus canvis al llarg del temps, com de l’ús que en feren les comunitats humanes.
Com ens pot ajudar a entendre la història dels paisatges que tenim avui en dia?
Els fragments de carbó, en la majoria dels casos (tot i que cal destacar que no sempre) representen els residus de l’ús de la biomassa vegetal llenyosa (és a dir, de la llenya) com a combustible. El consum de llenya constitueix una tasca constant, diària, per a satisfer les necessitats energètiques en l’àmbit domèstic (com per exemple cuinar, escalfar, il·luminar) i en l’àmbit productiu (coure ceràmica, fondre metall, etc.). D’aquesta manera, els grups humans generen aquests residus de forma constant i formen el registre antracològic, que ens permet veure tant quina ha estat la dinàmica de la vegetació al llarg del temps com la manera en què ha estat explotada com a recurs. D’aquesta manera, doncs,
l’antracologia ens explica tant la història botànica com social dels boscos, i ens permet entendre millor la seva història i la seva composició actual.
Com podem conèixer el paisatge del passat i l’ús que en feien les comunitats prehistòriques?
A part dels carbons arqueològics, hi ha una diversitat d’altres tipus de restes que ens permeten traçar la història de les relacions complexes i dinàmiques que s’establiren entre les comunitats prehistòriques i el seu entorn. Per un costat, tenim
restes de plantes i d’animals que apareixen, juntament amb els carbons, en els jaciments arqueològics, com els grans de pol·len, les llavors, els fruits o els ossos d’animals. Aquestes restes, que anomenem bioarqueològiques, ens permeten estudiar com era el paisatge, com era la producció agrícola i ramadera, com s’explotaven els recursos silvestres, etc.
Per l’altre els registres paleoambientals, és a dir, els
sediments dipositats en llacunes litorals, en albuferes i en altres ambients similars, permeten la preservació i datació d’altres tipus de restes de plantes i de marcadors paleoambientals, com els grans de pol·len, les espores de fongs i altres microrestes biològiques. L’estudi de totes aquestes restes ens permet reconstruir els paisatges del passat més remot i avaluar quin impacte hi van tenir les societats humanes.
Menorca és l’illa balear on s’han fet més estudis paleoambientals. Quins han estat els estudis més importants que s’han dut a terme?
Efectivament, el nombre de seqüències paleoambientals estudiades i publicades a Menorca és superior a les de la resta de l’arxipèlag. S’han anat desenvolupant en llacunes litorals com les de Son Bou, s’Albufera des Grau o Addaia, entre d’altres. Crec que la importància d’aquestes seqüències rau precisament en la complementació de les unes amb les altres, que han anat incorporant nous indicadors paleoambientals a mesura que aquests s’anaven consolidant a la disciplina, i ens permeten anar veient com es concreten processos i dinàmiques ambientals i paisatgístiques en indrets diversos de l’illa.
Com era el paisatge en temps dels talaiòtics?
Idò tant els estudis bioarqueològics com els paleoambientals coincideixen que
aquest paisatge era molt similar a l’actual pel que fa al tipus de formacions vegetals i a la seva estructuració. En aquest moment s’acaba de consolidar un procés de transformació paisatgística iniciat pocs mil·lennis abans, on es passa d’una vegetació més frondosa a una generalització de les màquies, molt especialment de l’ullastrar. Aquest era el tipus de boscos que pensam que dominava el paisatge talaiòtic. Evidentment, però, es combinava amb altres tipus de formacions tant forestals, com els alzinars o algunes masses de pinar, com altres tipus de formacions com els prats, vegetació de ribera en torrents o vegetació de zones humides, que creixien en indrets més limitats territorialment i amb unes condicions més específiques.
I com aprofitaven els recursos forestals?
Els talaiòtics obtenien el principal recurs forestal, la llenya, per a satisfer les seves necessitats energètiques, en els ullastrars. De fet,
l’ullastre fou el principal combustible emprat al llarg de tot el període talaiòtic. D’aquest mateix tipus de formacions procedeixen altres recursos emprats, com la fusta per a la construcció i per a la fabricació d’objectes. Cal pensar també que s’aprofitaren els espais forestals per a obtenir altres recursos no llenyosos i per a desenvolupar altres tasques productives. Per exemple, els estudis de restes de fauna ens mostren com les ovelles s’alimenten sovint de vegetació llenyosa, és a dir, o bé pasturen en aquests boscos o bé se’ls aporta vegetació llenyosa perquè se’n mengin la fullaca (o les dues a la vegada).
Igualment, s’obren espais oberts en masses forestals per tal de poder desenvolupar els camps de conreu. Amb tot plegat, aquest sistema agro-silvo-pastoral va anar interactuant amb la vegetació de l’illa de Menorca i
va definir el que coneixem com un paisatge en mosaic, en el qual s’alternen espais més forestals amb espais oberts i bardisses. Un tipus de paisatge que va perdurar al llarg dels prop de dos mil anys de prehistòria menorquina i que ha estat prou mal·leable per arribar fins al dia d’avui.
Quines són les línies d’estudi que poden donar més fruits en un futur pròxim?
Ui, ens queda molt camí per recórrer! Trob que a dia d’avui s’ha fet molta feina, tant en bioarqueologia com en arqueobotànica, i s’han recollit fruits molt importants que han tengut, per exemple, un impacte positiu en la confecció de la candidatura de Menorca Talaiòtica. Ara bé, en recerca arqueològica el fet de generar noves informacions que responen a unes preguntes concretes, sempre en generen també de noves.
Crec que en un futur el desenvolupament de nous estudis arqueobotànics, zooarqueològics i paleoambientals, així com l’aplicació de tècniques que van més enllà de la identificació taxonòmica de les restes, ens ajudarà a anar definint millor el trencaclosques que representa l’estudi de les interaccions entre els comunitats prehistòriques i el seu paisatge.