Àngel Roca (Barcelona, 1948), traslladat a Madrid a una edat primerenca, inicia els estudis a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Madrid en els convulsos anys previs a la transició democràtica, abandonant la carrera en el tercer curs. Tota la seva trajectòria professional s'ha desenvolupat en l'àmbit de l'arquitectura i el disseny.
Aficionat a la fotografia des de la joventut, ha realitzat les fotografies per a la
Guia d’Arquitectura de Madrid (Col·legi Oficial d'Arquitectes de Madrid) i per a la part espanyola de la publicació i exposició del projecte europeu
Les temps des gares sobre les estacions ferroviàries (Ministeri de Cultura / Centre Georges Pompidou de París), entre altres projectes.
Membre de la junta directiva de la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella (SHAMB) des del 2009 i, més endavant, president de l'entitat, ha desenvolupat una extensa trajectòria vinculada a la promoció, estudi i restauració del patrimoni menorquí a través de jornades, articles, congressos, publicacions i una dilatada tasca de voluntariat en la restauració del patrimoni etnològic. Ha col·laborat amb institucions culturals i entitats patrimonials de l’illa en projectes de difusió, protecció i restauració.
La seva darrera obra, el llibre
Menorca. Cultura de la pedra, sintetitza dècades d’interès personal i professional pels elements constructius, paisatgístics i culturals associats a la pedra a l’illa. Aquesta publicació ofereix una mirada àmplia i documentada sobre els múltiples aspectes que conformen aquest llegat: tècniques constructives, oficis tradicionals, terminologia pròpia i béns patrimonials que configuren el paisatge físic i simbòlic de Menorca. Amb motiu del recent llançament de l’obra, conversem amb l’autor per aprofundir en els objectius, el procés creatiu i la visió que sustenta aquest projecte editorial, que contribueix a la posada en valor de la identitat cultural menorquina.
En primer lloc, què el va portar a emprendre aquest ambiciós projecte editorial sobre la cultura de la pedra a Menorca?
La meva primera residència a Ciutadella va ser Montefí. El poblat talaiòtic i les pedreres de marès, abans que s'iniciés el procés de recuperació per part de Líthica —de la qual en sóc soci des dels inicis—, van ser el meu entorn immediat i sovint passejava per aquestes zones descobrint un món per a mi desconegut i atractiu. Durant els meus primers anys a l’illa vaig dedicar molt de temps a recórrer-la visitant altres jaciments arqueològics i especialment l’entorn de Punta Nati, que em va impactar pel seu paisatge pedregós, desolat, i per les seves increïbles construccions de pedra seca.
Al llarg de la meva trajectòria professional vaig tenir la sort de poder col·laborar en projectes sobre edificis històrics, com la Catedral, el Castell de Sant Nicolau o l’antic Hospital Municipal de Ciutadella. Aquests treballs em van permetre conèixer de primera mà el marès i les seves particularitats constructives gràcies a mestres amb molta experiència.
Des del meu ingrés a la SHAMB el 2009, he aprofundit els meus coneixements sobre la història i prehistòria menorquines en uns anys molt intensos d’activitats relacionades amb l’arqueologia i el patrimoni. El Projecte GIBET (Grup d’Intervenció sobre Béns Etnològics) de voluntariat iniciat per la SHAMB el 2009 —al qual pertanyo des del principi i en el qual continuo actiu a dia d’avui— m’ha permès adquirir un coneixement profund de la tècnica i característiques de la pedra seca a través de la seva pràctica.
Aquests aspectes de la meva vida m’han donat una visió panoràmica dels oficis de la pedra a Menorca. Compartida amb l’editora i els fotògrafs Carlos Roca i Fernando Madariaga, ens va portar a considerar que podria ser interessant fer una publicació per a la divulgació d’aquest patrimoni. Alguns amics fan broma i diuen que aquest treball em venia imposat pel meu cognom.
El seu llibre abasta quatre mil·lennis de relació entre Menorca i la pedra. Quins considera que són els fets històrics més rellevants en aquesta trajectòria?
Personalment, sóc partidari d’una visió global. Però si ens cenyim a la divisió del llibre entre cultura talaiòtica, pedra seca i marès, destacaria la naveta des Tudons, Torre d’en Galmés i Son Catlar en la prehistòria; les grans barraques de Punta Nati com a patrimoni etnològic en pedra seca i, en relació amb l’arquitectura del marès, la Catedral de Ciutadella, el Llatzeret de Maó, la Mola i els grans conjunts conventuals dels segles XVII i XVIII, sense oblidar les pedreres com la de s’Hostal a Ciutadella o Robadones a Maó.
Quin paper juga l’arquitectura talaiòtica en aquest relat? Com s’insereix dins del conjunt més ampli de la cultura de la pedra menorquina?
Sens dubte,
les restes prehistòriques que constitueixen la Menorca Talaiòtica són la
joia de la corona de la cultura de la pedra a l’illa. La increïble quantitat i l’excel·lent grau de conservació d’aquest patrimoni han motivat la seva recent inclusió a la Llista de Patrimoni Mundial.
Els jaciments arqueològics catalogats a l’illa (al voltant de 1.500) encara han de deparar moltes sorpreses. Malgrat l’enorme esforç realitzat pel Consell Insular i pels arqueòlegs, tant locals com forans, en els darrers anys, avui dia molts jaciments mai no han estat objecte d’excavació. Les dades que aporten i aportaran en el futur les actuacions als poblats i a les coves d’enterrament col·lectiu, pel que fa a procedència, costums, creences i genètica, són fonamentals per aprofundir en el coneixement de la prehistòria menorquina. Un món apassionant.
Un dels aspectes destacats de l’obra és la recuperació del vocabulari específic dels oficis vinculats a la pedra. Com va ser el procés de documentació i recopilació d’aquest lèxic tradicional?
Evidentment, he hagut de llegir molt sobre els temes que inclou la publicació. La bibliografia recull alguns dels llibres recomanats per aprofundir-hi, però la relació directa amb paredadors, trencadors, araders o mestres de cases és el que més m’ha aportat al coneixement d’aquests oficis. El llibre pretén fer una crida d’atenció sobre aquests oficis, que no troben relleu generacional per a la seva continuïtat.
Quines fonts —arxivístiques, orals, bibliogràfiques o gràfiques— van ser clau en el procés d’investigació? Hi va haver descobriments inesperats?
Quan s’aprofundeix en un tema, utilitzant les fonts que esmenta, sempre apareixen aspectes desconeguts. Tot i això, cal dir que, degut a la meva llarga relació amb el tema que protagonitza el llibre, no hi ha hagut descobriments substancials; ha estat un coneixement de llarg recorregut.
En la seva opinió, com ha influït la cultura de la pedra en la configuració de la identitat menorquina, més enllà de l’àmbit arquitectònic o paisatgístic?
La petjada deixada a Menorca al llarg dels segles a través dels treballs en pedra en els seus diferents àmbits és evident. No es pot imaginar el paisatge insular sense l’
omnipresència de les parets seques (més d’11.000 km), els talaiots o les barraques escampades pel territori. Aquests elements, units als usos i costums, han adquirit un valor identitari i, sense ells, Menorca seria molt diferent.
L’esforç col·lectiu necessari per a la realització d’aquest patrimoni, vist en el seu conjunt, ha estat una tasca titànica per a la transformació de l’entorn, desenvolupada al llarg del temps des dels primers pobladors amb l’objectiu de millorar les condicions de vida.
Quina importància té el marès dins l’univers constructiu menorquí? Ens en podria parlar del seu ús al llarg del temps i del seu valor patrimonial actual?
El marès ha estat el material constructiu per excel·lència a l’illa. L’abundància i les qualitats d’aquest material l’han fet imprescindible en la construcció fins a la segona meitat del segle XX, quan apareixen materials prefabricats de diferents tipus que, per les seves característiques i preu, han relegat progressivament l’ús del marès i la fusta en l’activitat constructiva.
Davant la manca de demanda i les dificultats mediambientals, les pedreres de marès han anat tancant. Actualment, l’única pedrera en explotació a l’illa es troba a Ciutadella i subministra principalment a obres de restauració. El futur de l’ús d’aquest material és molt incert.
En el context contemporani, com valora la transmissió dels oficis relacionats amb la pedra seca i el risc de pèrdua d’aquest coneixement ancestral?
El cicle dels treballs de la pedra que relata el llibre va concloure a mitjan segle passat. La dràstica reducció de les arts constructives tradicionals ha motivat la
pèrdua irreparable dels oficis lligats a la tradició. El darrer arader de Ciutadella ha tancat el taller fa pocs mesos.
El mateix ha passat amb els trencadors; amb l’extracció mecànica del marès el seu ofici ha desaparegut fa anys. Els paredadors, tot i estar en menor nombre, s’han mantingut per la demanda de parets seques. Es pretén deixar una memòria viva d’aquests oficis que tant han contribuït a la Menorca actual.
Menorca és avui Reserva de la Biosfera i aspira a consolidar-se com a destinació cultural vinculada al seu patrimoni talaiòtic. Quin paper pot jugar la cultura de la pedra en aquesta estratègia de posada en valor del territori?
Menorca, malgrat el seu territori reduït, atresora valors evidents: la puresa del seu paisatge, Reserva de la Biosfera, que va saber no sucumbir al desenvolupament turístic dels anys 70 del segle passat; la cultura talaiòtica, recentment reconeguda per la UNESCO com a Patrimoni Mundial; el reconeixement l’any 2018 per part del mateix organisme de la tècnica constructiva de la pedra seca com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, amb un volum molt extens de parets seques i construccions monumentals per al bestiar, i una notable mostra de construccions defensives, religioses, civils o nuclis urbans com Maó i Ciutadella (conjunt històric-artístic des de 1964). Aquests exemples evidencien l’estreta relació entre la cultura de la pedra i la revalorització del territori.
L’edició del llibre és multilingüe (castellà, català, anglès i francès). Quina importància té aquesta aposta per la projecció internacional d’un patrimoni que, fins ara, ha estat majoritàriament local?
El caràcter multilingüe del llibre s’ha decidit tenint en compte el gran nombre de visitants de diferents nacionalitats que rep Menorca al llarg de l’any. L’objectiu és arribar al màxim nombre de lectors per donar a conèixer una cultura insular sovint allunyada dels circuits turístics. És una eina per fer conèixer i valorar el nostre patrimoni.
Finalment, què espera que el lector —sigui menorquí o visitant— descobreixi o valori després de la lectura de Menorca. Cultura de la pedra?
Per al lector menorquí, el contingut del llibre li resultarà familiar, tot i que estic segur que hi trobarà una bona quantitat de dades interessants i desconegudes sobre el seu entorn. El text, tot i que molt sintetitzat, conté una informació àmplia i equilibrada sobre els diferents àmbits de la cultura de la pedra a Menorca, per oferir al lector, menorquí o visitant, una visió panoràmica i documentada sobre una activitat que ha deixat una profunda empremta a l’illa, tenint en compte que aquest patrimoni, a dia d’avui, és força inaccessible pel fet de trobar-se en finques privades.