El poblat talaiòtic de Biniaiet Vell/Sant Vicenç d’Alcaidús està repartit entre dues finques agrícoles diferents. Va ser donat a conèixer per J. Ramis i Ramis el 1818 com un dels poblats més grans i més ben conservats de Menorca, però entre 1917 i 1918 una gran part de les restes van ser destruïdes per utilitzar la pedra en la reforma i reparació de la carretera general. Així es va convertir en un exemple de la destrucció que han patit els vestigis arqueològics de l’illa als darrers segles.
De la visita cal destacar l’entorn i les vistes impressionants de les quals podem gaudir des dels seus dos talaiots (n’hi havia un de tercer que va ser destruït en les obres de la carretera general) i la gran quantitat de pilastres que romanen en peu. Aquesta part, situada a la part alta del turó, pertany a Biniaiet Vell.
A baix del turó hi ha un conjunt monumental de quatre cercles adossats els uns als altres amb una sala hipòstila a l’extrem oest. A la visita també podem trobar les restes d’un altre cercle, dues habitacions romanes i un petit hipogeu de planta senzilla. Aquesta part queda dins de la finca de Sant Vicenç d’Alcaidús.
Horari: Accés lliure
Preu: Gratuït
Visitable: Si
Accés: Al punt quilomètric 6 de la Me-1, trobam un camí asfaltat. No està senyalitzat
Aparcament: Habilitat
Visites guiades: No
Contacte:
Serveis: No
Accés a persones amb mobilitat reduida: No
Més informació Veure mapa
Més informació:
Des de l’aparcament trobareu un petit camí que puja un penyal on hi ha un portell que dona accés a l’interior d’un cercle que conserva grans pilastres de pedra i un portal, que queda una mica amagat per la vegetació. Aquesta casa és la primera que trobarem camí al cim, on hi ha un talaiot molt degradat. S’hi accedeix a través d’un pas modern i des de dalt podem gaudir d’unes espectaculars vistes sobre quasi tot el terme de Maó i bona part del d’Alaior. Al voltant del talaiot s’observen grans enderrocs que possiblement amaguen estructures antigues, tal vegada algun recinte de taula, ja que és estrany que un poblat tan gran no en tingués. No obstant això, fins que no s’hi facin excavacions arqueològiques aquest fet no es podrà afirmar amb certesa.
L’any 1916, la part alta del turó va ser objecte d’una excavació arqueològica dirigida per A. Vives Escudero i F. Hernández Sanz, que va comptar amb finançament estatal. Algun dels materials provinents d’aquesta intervenció es poden contemplar avui dia al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Van excavar part d’un conjunt de cases talaiòtiques, adossades les unes a les altres.
Respecte als cercles de baix del turó, va ser l’excavació que se’n va fer entre 1958 i 1966 la que va permetre a M. Lluïsa Serra descobrir que aquestes construccions circulars dels poblats talaiòtics corresponien a habitatges, fet que n’explica l’abundància. De cercles n’hi sol haver molts a cada poblat, són molt similars entre ells i s’hi han trobat evidències d’activitats quotidianes com cuinar, menjar, teixir, dormir…
En aquesta zona hi trobam un conjunt de quatre cercles adossats els uns als altres, amb els corresponents patis exteriors. Aquestes cases presenten forma circular o quadrangular amb els cantons arrodonits. Compten amb un pati central, que dona accés a les habitacions, disposades de forma radial al voltant. Tenen una zona semicircular, on es cuinava, a l’extrem nord-est del pati. Aquests cercles en concret formen el límit nord del poblat, com si es tractés d’una murada o mur de tancament.
Destaquen també les restes romanes corresponents a un edifici de nova planta d’època romana del qual no se’n coneix l’ús (normalment en aquesta època es reutilitzaven els poblats talaiòtics i es reformaven els espais interiors). A tocar d’aquesta construcció en trobam una altra, on podem veure les restes d’un espai de producció amb un dipòsit per a líquids recobert de morter, també d’època romana.